L’ETNO, Museu Valencià d’Etnologia, presenta l'exposició temporal ‘Antes del Jardín’, que romandrà de l'11 de maig al 31 d'agost en l'espai Natúria. Es tracta d'una compilació de fotografies i material documental que mostra com s'han relacionat els habitants de la ciutat de València amb el seu riu abans de la seua reconversió en jardí.
L'exposició és una col·laboració amb l'Ajuntament de València a través de la regidoria d'Ecologia Urbana i OAM de Parcs i jardins, i s'emmarca en el 35 aniversari del jardí del Túria. La mostra està comissariada pel tècnic de l'Arxiu Fotogràfic de L’ETNO, Pau Monteagudo, i dissenyada per Manel Flor.
Un dels objectius de l'exposició és donar a conéixer el nostre passat, tenint en compte el fet que la nostra ciutat va nàixer en una illa al costat del riu Túria o que hem sigut una ciutat amb riu que ha evolucionat a jardí. Esta evolució conté moltes històries lligades als diferents usos que feien els valencians i les valencianes del riu i del llit. Per això es pretén recuperar esta memòria.
A través de material gràfic que, en alguns casos, no s'havia mostrat abans, “la pròpia investigació d'arxiu fotogràfic i documental amb fotografies de més de deu arxius i col·leccions diferents ja és un fet a destacar”, en paraules del comissari de l'exposició.
Es podran contemplar instantànies d'importants fotògrafs locals com Luis Vidal o José Penalba i l'encara poc conegut Luis B. Lluch Garín, així com del fons gràfic Olaechea de la Catedral de València. Les imatges es complementen amb documentació d'arxiu que mai s'havia mostrat, com el de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer gràcies a la col·laboració del geògraf especialista en la història del llit, Iván Portugués. Al costat d'estos, també figuren uns altres com el propi arxiu de L’ETNO, l'Arxiu Històric Municipal o l'Arxiu General i fotogràfic de la Diputació de València (AGFDV).
També el lloc triat per a l'exposició té un simbolisme especial -l'espai Natúria en el llit del riu-, ja que vincula el relat on estes memòries arrelen. A més, hi ha una voluntat que siga un espai popular i didàctic, trencant els murs de les institucions clàssiques i eixint fora, al lloc on la vida fluïx.
La mirada al passat ens ensenya com el nostre entorn quotidià està en canvi constant, fruit de l'evolució de les relacions entre les persones i el mitjà que habiten. Observar estos processos contribuïx a enfortir les arrels emocionals que ens vinculen als espais que habitem, gaudim i acostumem a percebre com a naturals i coneguts.
València no va nàixer debades d'esquena a la mar, com acostuma a dir-se, sinó deliberadament de cara al seu riu.
Seccions de l'exposició
La mostra es dividix en tres seccions. ‘Viure en el riu’ centra l'atenció en el llit com a espai d'habitatge. Durant els anys de postguerra, España va viure una llarga dècada d'estancament econòmic al costat d'un important desplaçament de població del camp a la ciutat. Les dures condicions materials, l'atur, els sous baixos i les deficiències en la construcció d'habitatge barat, va provocar que els entorns de les ciutats s'ompliran de barraques i habitatges de subsistència allí on el sòl era menys benvolgut.
L'entorn de la ciutat de València, en canvi, envoltada històricament de terrenys d'horta d'alt valor productiu, va dificultar el seu ús per a assentaments. Per esta raó, al costat de l'útil i pròxim accés a l'aigua, una part dels habitants i persones nouvingudes van trobar en el llit del riu, insòlit i perillós per les crescudes, una oportunitat per a establir-se i desenvolupar el seu projecte vital.
La secció ‘Viure del riu’ assenyala els diferents aprofitaments de recursos sovint relacionats amb l'aigua. L'aprofitament de l'aigua del riu abans d'entrar a la ciutat per a alimentar l'horta, al costat de les llargues temporades sense pluja pròpies del clima mediterrani, generaven la sequera crònica del llit i facilitava l'explotació dels seus recursos.
Era molt freqüent veure a gent fent diversos treballs en el llit del riu, com l'extracció de graves per a confeccionar morter per a la construcció; el cultiu de tota mena de vegetals com a creïlles, moniatos, cebes i altres, al costat de l'ús de l'aigua, imprescindible per a tota mena de treballs domèstics. També va ser espai de negoci i pasturatge del bestiar fins a finals dels anys setanta.
Paral·lelament, el llit és lloc de trobada d'altres oficis relacionats amb l'aigua, com els ‘gancheros’ que baixaven els troncs de les muntanyes de Cuenca i Teruel, i els picapedrers de Godella, que van treballar la pedra per a construir els murs de protecció. A més, el riu alimentava amb l'energia de l'aigua els últims molins que van funcionar en les proximitats de la ciutat.
La jurisdicció de l'espai, en constant conflicte entre l'Ajuntament i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, va tolerar estos usos. Però sense deixar de mostrar-se preocupats per la salut del llit. Alguns treballs obstaculitzaven el curs de l'aigua i provocaven insalubritat, alhora que feien les crescudes molt més perilloses.
Finalment, la secció ‘Viure el riu’ revela l'evolució del seu ús social i popular fins a convertir-se en jardí. Després de dos catastròfiques riuades (1949 i 1957), l'administració franquista, moguda pel seu impuls i interés econòmic desenvolupista, va decidir acabar amb el problema definitivament. La solució seria un gran projecte d'infraestructura urbana amb l'objectiu de desviar el Túria abans d'entrar a la ciutat. L'obra coneguda com a ‘Pla Sud’ no acabaria fins a inicis dels anys setanta.
Durant la dècada dels anys seixanta es va donar un debat públic de persones expertes sobre què fer amb este terreny sense riu dins de la ciutat. Una autopista, una xarxa ferroviària, un jardí?
Mentrestant, el llit del Túria es convertiria en un gran solar urbà amb un creixent ús popular per a oci i esport, que reflectia les deficiències d'infraestructures públiques per a esta mena d'activitats. En 1973, gràcies a la mobilització ciutadana, l'Ajuntament va transformar l'antic llit en zona verda, fent els primers passos cap als actuals Jardins del Túria.
Memorial i reflexió final
La mostra inclou una secció on es recullen un conjunt de retrats anònims amb el riu de fons. Una reflexió antropològica sobre els llocs on ens fotografiem com a escenari per al record. Estes imatges mostren una connexió emocional compartida. Un punt de trobada en l'imaginari visual de les persones que habiten i visiten la ciutat. Un referent de memòria. Abans d'eixir, gràcies a una instal·lació de gran format, els visitants podran emportar-se el seu propi retrat amb el riu absent de fons.
Com a reflexió final de la mostra, s'ha confeccionat l'àlbum fotogràfic ‘d'un riu a un altre’, on es comparen imatges del riu amb 40 anys de diferència. Un passeig fotogràfic de Luis B. Lluch Garín en 1975 que mostra el jardí latent, dibuixat per l'aigua, encara salvatge. D'altra banda, el Jardí hui dia, sense aigua, però ple d'altres vides.
