La Diputació de València ha aprovat un conveni de coŀlaboració amb Infovalència Televisió per a coŀlaborar en el projecte d'investigació «Valencians a Nova York», dirigit pel periodista Juli Esteve.

 

No és la primera vegada que Esteve aborda una investigació sobre el fenomen migratori valencià de principis del segle XX, ja que fa uns anys «férem un documental sobre valencians a Algèria, un procés que va acabar traumàticament el 1962, perquè després de la independència hagueren d'abandonar el país».

 

A per un futur a Amèrica

Segons ha explicat el director de Valencians a Nova York, «en este nou repte, abordem un fet històric i social en què no es va donar el drama humà de la pèrdua, i la singularitat del qual deriva del fet de la distància entre el país d'origen i el país receptor i dels milers de valencians, majoritàriament analfabets, que se n’anaren a guanyar-se la vida i un futur que ací no tenien a l’Amèrica».

 

Sobre la migració valenciana als Estats Units «no hi havia a penes res; hi ha un llibre de la professora Teresa Morell, Valencians a Nova York, el cas de la Marina Alta, en què per primera vegada s'aborda el tema i que em va servir d'esperó per a iniciar la investigació» —apunta Esteve.

 

En el llibre de Morell apareix una llista d'emigrants en què apareixen unes 2.400 persones, amb una puntualització de la professora, que diu que «no estan tots».

 

«Va ser eixa frase —explica Juli Esteve— la que ens espentà a iniciar un minuciós estudi que ens portà a revisar, durant més de huit mesos, de maig a desembre del 2012, amb paciència, tots els barcos, un per un, que havien entrat als Estats Units per l'illa d'Ellis, per a traure la llista dels valencians, i la tenim».

 

L'interés de Juli Esteve per la migració contrasta precisament amb el seu lloc de naixement: Puçol, «una ciutat i una comarca, l'Horta, on a penes hi hagué eixida de valencians, més aïna hem sigut receptors de persones que en els anys 50 i 60 varen vindre procedents d'Andalusia i Castella la Manxa, atrets per la possibilitat d'ocupació en grans empreses com Cointra».

 

De Pego a l'illa d'Ellis

«Va ser el 1987, en freqüentar Pego, d'on era la meua xica, quan em vaig quedar bocabadat en escoltar històries pròximes de gent que havia estat una i fins a diverses vegades als Estats Units per a treballar» —confessa Esteve. «La besiaia de la meua dona se n’anà en els anys 20 amb el seu fill xicotet, Rafel, a treballar, i, com ella, centenars de pegolins, uns 800».

 

I com Pego, hi ha molts altres exemples de ciutats i pobles, sobretot de les comarques centrals valencianes, tenallades a inicis del segle XX per grans fams, la fiŀloxera en el camp i l'agrestesa del paisatge de muntanya, entre altres inconvenients que no patiren altres regions més riques.

 

Històries molt interessants i només una supervivent

La minuciosa investigació desenvolupada per l'equip de Juli Esteve ha proporcionat «històries molt interessants recopilades durant mesos en un ampli recorregut per uns setanta pobles valencians, on hem parlat amb 800 persones per a recopilar informació d'uns 1.500 emigrants».

 

«Havem catalogat 500 objectes i escanejat més de 10.000 documents i fotografies, un volum enorme d'informació que ara havem de processar amb tranquiŀlitat per a seleccionar allò que emprarem en el documental final i que serà també objecte d'una pròxima publicació» —comenta el periodista.

 

Segons Esteve, «en esta fase de busca pels pobles hem rebut ajuda d'ajuntaments i associacions per a localitzar descendents d'aquells emigrants, que ara es completa també amb la coŀlaboració i participació de la Diputació de València».

 

Encara que poguera paréixer que és difícil trobar algun testimoni directe, «sí que hem localitzat l'única supervivent: queda una persona, una xiqueta de sis anys de Gata de Gorgos, que hui en té 98» —diu l'investigador.