Un total de 101 brigades forestals de la Diputació vigilen la muntanya de la província per a donar avís als bombers davant de qualsevol senyal de fum o crema i evitar incendis desastrosos, com els últims esdevinguts a València.

Cada brigada està composta per un capatàs, tres especialistes i el conductor del tot terreny amb el qual es desplacen als punts més alts de cada comarca pujant camins complicats i serpentejants per a recórrer amb la vista i amb l’ajuda dels seus prismàtics els termes municipals de cada població.

Un dia qualsevol de l’any, un d’estos equips comença la seua labor d’atenció i conservació de la muntanya valenciana i fa tasques de neteja, selvicultura, desbrossament i trituració. A les nou del matí, però, tot canvia quan per l’emissora del cotxe i el transmissor del capatàs es rep una alerta per risc d’incendis forestals a causa de les condicions climatològiques del dia.

«Cada equip té un pla de treball en cada municipi en funció de les seues característiques i necessitats, a més d’un punt alt de vigilància assignat, però tots actuen sempre en funció de prioritats» —explica José Vicente Tamarit, coordinador de zona de les brigades.

Davant d’una alerta

En cas d’alerta, els brigadistes deixen immediatament de fer les seues labors habituals i es traslladen ràpidament al punt de vigilància, com pot ser el situat al  paratge de La Ceja, a Alborache, des del qual es controlen els termes municipals d’Alborache, Buñol, Macastre, Yátova i Turís.

Però, en cas de no estar en torn de treball, estos professionals tenen els seus telèfons mòbils operatius durant les 24 hores del dia, i davant d’una emergència s’incorporen en un termini màxim de mitja hora al seu lloc habitual per a col·laborar en la lluita contra el foc amb la resta de cossos de seguretat.

El procediment habitual davant de qualsevol indici de fum és comunicar-lo als bombers perquè comproven i aclarisquen si es tracta d’una crema controlada o d’un incendi forestal i així, en el cas que es tracte d’açò últim, posar en marxa tot el dispositiu d’emergència.

Risc i esforç personal

Rosendo és el capatàs de la brigada de Turís, composta també per Josele, Rafael, Alfredo i Federico, i recorda en veu alta com visqueren tots els incendis recents de Cortes de Pallás i d’Andilla: «La seua immensitat era esglaiadora, el foc canviava de direcció pel vent i les temperatures eren altíssimes».

De fet, qualsevol de nosaltres pot perdre, segons expliquen els seus companys, «dos o tres quilos en un incendi de tal magnitud, a pesar d’hidratar-nos, per la temperatura corporal de més de quaranta graus a què arribem dins de l’incendi, on estem amb les nostres granotes ignífugues, els cascos, les botes i tot l’equip corresponent, amb el pes consegüent que portem damunt».

A pesar d’això, «com a brigadista sent que hem fet tot el que hem pogut i que entre tots hem aconseguit salvar moltes persones i vivendes del foc, encara que em dol la pèrdua enorme de fauna i de massa forestal que han suposat els incendis«, afegix Rosendo.

No obstant això, i per estes conseqüències, tots insistixen en el fet que el treball més important es fa a l’hivern «netejant la muntanya dia a dia per a previndre este tipus de desastres» amb els petos encoixinats, anticolps i antitallaments, i les màquines desbrossadores, les serres i la resta d’eines de neteja.