Número 1 del Race to Dubai i número 13 en el rànquing mundial, huité classificat en el recent Masters d’Augusta, el castellonenc Sergio García enfronta l’Open d’Espanya en el camp de golf del parador del Saler «amb la màxima motivació per guanyar», un sentiment compartit per centenars d’aficionats que tenen la convicció de presenciar, des de dijous fins a diumenge, un gran espectacle.

 

D’este camp, afegix que «és probablement un dels millors camps d’Europa i està en molt bones condicions», i ha explicat que «no jugava des del Seve Trophy del 2003, així que la setmana abans del Masters juguí amb mon pare, Jordi García del Moral i Juan Carlos Ferrero per a recordar-ho». García afirma que va trobar el camp «molt bé i ha millorat encara més en estes dues setmanes en els greens i bunkers». Per això aprofita per a «donar l’enhorabona a la Federació i a Paradors pel treball que han fet».

 

Seré, pausat, amb el fort convenciment d’estar construint una trajectòria esportiva d’un relleu significatiu, Sergio García s’ha convertit, abans de començar, en la icona d’un torneig en què va debutar com a professional el 1999 i en què guanyà el 2002.

 

Un any després, el 2003, es va produir la seua última participació en un Open d’Espanya fins a este moment, un reencontre vibrant que ell mateix s’encarrega de valorar. «Jugar l’Open d’Espanya és un orgull. Hi arribe en un bon moment i espere mantindre el nivell d’energia de les setmanes passades», diu abans de recalcar que uns problemes de calendari en el passat li han impedit disputar un torneig «del qual guarde molts i entranyables records. Com a amateur, amb a penes quinze anys, en el Club de Campo Villa de Madrid, tinguí l’oportunitat de conéixer Severiano Ballesteros, i allò m’impressionà».

 

En l’endemig, una trajectòria que l’ha situat entre els millors del golf mundial, una gloriosa distinció forjada, segons les seues paraules, «per una manera de ser que sempre ha sigut igual. He madurat, sí, però sóc fidel a mi mateix, per a bé i per a mal. A qui no li agrade com sóc, en té uns altres tres-cents mil on triar. El meu treball està ahí».

 

Ferm en les seues conviccions, Sergio García recalca amb autoritat que «qui m’ha fet com a jugador és mon pare. Amb ell tinc confiança plena i sempre m’he sentit còmode. En el joc curt he pogut buscar en ocasions altres opinions, però la base ha sigut, és i serà mon pare».

 

Ara, en el Saler, Sergio García arriba disposat a oferir la mateixa filosofia que l’ha dut a situar-se entre els millors del món durant moltes temporades. «Intente donar el millor de mi mateix, oferir cada vegada un poc més. A vegades s’aconseguix, altres no, però el treball està ahí».

 

La victòria en l’Open d’Espanya, que seria la segona seua després de l’aconseguida en El Cortijo el 2002, depén de moltes variables, segons el borriolenc, que augura, tanmateix, que «este torneig depén del vent. Qui el domine millor haurà fet molt de camí cap a la victòria».

 

Clots parells 5 als quals s’accedix amb dos colps, parells 4 relativament curts, carrers relativament amples, les facilitats suposades del recorregut valencià no són més que una amable aparença davall la qual s’amaga, segons Sergio García, «un camp enorme, sensacional. S’agraïx poder jugar este Open ací. Els clots finals, plens d’alternatives, seran decisius, i guanyar, una tremenda recompensa».