La diputada de Cultura de la Diputació de València, María Jesús Puchalt, va inaugurar ahir l'exposició «Hereros. Pastors ancestrals d'Angola», de Sérgio Guerra, una coproducció de l'Àrea de Cultura de la institució provincial que desembarca a La Beneficència després de ser vista per més de dues-centes mil persones a Brasil, amb temporades a Lisboa i Luanda.
A l'acte d'inauguració també va assistir el fotògraf, Sérgio Guerra, el director de Gestió Cultural i Museística de la Diputació de València, Antonio Lis, i els comissaris de l'exposició, Emanoel Araujo i Amador Griñón.
L'exposició desvela secrets i peculiaritats dels usos i costums de l'ètnia més antiga d'Àfrica i podrà veure's en el Museu Valencià d'Etnologia fins al pròxim 12 de maig.
La diputada de Cultura va destacar que la mostra «és una oportunitat única per a descobrir una forma de vida ancestral, impactant, en la que podem veure a un poble nòmada i fronterer que arriba a València gràcies a la línia de coproduccions amb Sao Paulo de l'Àrea de Cultura de la Diputació».
Puchalt va anunciar també que el Museu Valencià d'Etnolgia oferirà també, dins de l'eix de programació expositiva dedicada a altres cultures, una exposició sobre l'Himàlaia.
Secrets de pastors ancestrals
Amo de la més completa col·lecció d'imatges de la cultura Angolesa, l'anomenat fotògraf i publicitari Sérgio Guerra exposa en esta mostra un panorama minuciós de les seues expedicions al país africà o, més específicament, els seus registres dels hereros, el grup ètnic més antic del continent.
L'exposició exhibix 56 fotos de gran format, acompanyades d'algunes peces de roba, guarniments i objectes d'ús tradicional i ritual de l'ètnia, que oferixen un registre de la seu forma de vida i de les seues tradicions.
Fruit de la passió del fotògraf per la cultura del país africà des que va ser responsable de comunicació del govern angolés fa més de 15 anys, l'exposició presenta a més, testimonis en vídeo d'hòmens, dones i jóvens hereros sobre la seua cultura.
El repertori d'imatges i sons reunits en la mostra transporten a l'espectador a l'univers d'este grup ètnic compost per pastors seminòmades, que són un exemple de la perpetuïtat i resistència d'una economia i cultura ancestrals amenaçades per l'accelerat procés de modernització i occidentalització dels països del continent africà, així com per la devastació de la guerra civil que va castigar el país durant dècades. A través de la iconografia, registres materials i registres multimèdia sobre el poble herero, la seua tradició i els seus rituals, la mostra contribuïx al coneixement d'un món que es resistix a desaparéixer.
Els Hereros
El contacte inicial de Sérgio Guerra amb els hereros va causar un impacte immediat en l'artista. «Quan els vaig veure per primera vegada, va ser com si una porta de la meua percepció s'obrira cap a alguna cosa que sabia que existia, però que em costava creure», recorda. Va ser en 1999 quan va viatjar a les províncies de Huíla i Namibe per a gravar «Nació Coratge», un programa per a la televisió angolesa que incloïa des de notícies de guerra fins a informacions sobre la cultura del país i les seues poblacions. Durant eixa excursió, Guerra va prendre imatges dels mukubais, un dels subgrups dels hereros. Set anys més tard va tornar a Namibe i va descobrir altres subgrups: els muhimbas, els muhacaonas, els mudimbas i els muchavícuas. «Vaig començar a entendre que aquells pobles, a pesar de la seua aparença molt diferent, tenien tots una arrel comuna, eren de la mateixa família», explica.
Els Hereros i les fronteres
Els hereros són part d'una expansió bantu de cultura de pasturatge que viu entre Namíbia, Angola i Botsuana. Van arribar en el segle XV on actualment és Angola i es van assentar en les províncies de Cunene i Namibe en el sud-oest del país, regió semidesèrtica de pastos naturals i escasses i breus pluges. La seua vida cultural es construïx entorn de la relació amb el bestiar i el medi ambient.
A Angola, durant tota la primera mitat del segle passat, els hereros van ser perseguits per les autoritats colonials, que els van forçar a canviar la ramaderia i el nomadisme per l'agricultura i la vida sedentària. Van superar la persecució i el desterrament recuperant les seues tradicions ancestrals.
A Namíbia van resistir l'esclavitud i es van oposar a la dominació alemanya, cosa que els va transformar en víctimes d'un dels majors genocidis de la història. En 1904 el general Lothar Von Trotha va decretar Una «ordre d'extermini», que va matar prop del 80% de la població dels Hereros.
En conviure amb els hereros el fotògraf va advertir que els propis angolesos sabien molt poc sobre eixa ètnia i ni tan sols sabien distingir-los. «Vaig descobrir que, més enllà de la meua atracció per este poble, d'alguna manera seria útil compartir amb un nombre més gran de persones tot el que vaig poder conéixer sobre ells».
A pesar de la distància geogràfica que separa als subgrups, tots parlen l'idioma herero, a més de portugués a Angola, anglés en Botsuana i anglés i afrikaans a Namíbia. Per a conéixer més de prop el forma de vida de l'ètnia, Guerra va viure durant un temps dins de les comunitats observant les seues pràctiques quotidianes. «Vaig vore que fins i tot en l'escassetat compartixen sempre els seus aliments amb els altres. Cultiven la solidaritat, eviten l'egocentrisme i practiquen una economia familiar d'aprofitament, l'objectiu de la qual és l'ampliació constant del patrimoni per a un ús sempre col·lectiu. També vaig percebre que honren i festegen els seus avantpassats i que practiquen amb gran eficàcia la justícia, castigant les infraccions amb fortes multes que, a més del perjuí econòmic, també representen una reprimenda moral».
