Marc Azéma ha visitat l'exposició «Prehistòria i cine», que es mostra en el Museu de Prehistòria, en la Beneficència. La directora del museu, Helena Bonet, el rebé per a ensenyar-li la coŀlecció de prehistòria de la Diputació de València i acompanyar-lo en la xarrada que ell oferí en l’Institut Francés sobre la investigació que l'historiador i director gal ha dut a terme.
L'objectiu principal de la investigació d'Azéma és l'estudi de l'animació dels animals, l'acostament etològic i els orígens de la narració prehistòrica.
En el seu llibre La préhistoire du cinéma, fa un passeig des dels orígens de l'art, fa més de 30.000 anys, quan es van inventar els principals conceptes de l'origen del cine en la penombra de les coves decorades amb animals que protagonitzaven les escenes.
¿Per què l’atragué l'estudi del moviment de les figures de les cavernes?
Em preocupí del moviment perquè la majoria d'investigadors s'ocupaven de l'art i els estils, però no del que significa el moviment de les figures com a animals vius en el paleolític.
Vosté ha assegurat que eixe moviment és el principi del cine
Jo, el que he vist en els meus estudis és que sí que hi havia una seqüència amb els dibuixos pareguda al moviment de les imatges de cine com a seqüències animades. En els panells de les coves, tot i que no existia llavors la càmera fotogràfica, sí que tenien en la ment el procés que veien en la natura i volien plasmar-lo. Eixa és la importància del moviment. Ells representen imatges fixes, però amb un desenvolupament en panells que fa la sensació de moviment. Són les instantànies, la descomposició de la imatge cinematogràfica o els frames de la peŀlícula.
El més important de les meues investigacions és l'art des dels seus inicis, que ens conta uns mites, unes creences, uns somnis..., concepte d'imatge de la realitat del paleolític fins als nostres dies, i que sempre transmet el moviment, el concepte d’alguna cosa viva que s'ha transmés en disseny gràfic i després en cine.
¿Què li ha aportat la prehistòria al cine i viceversa?
El cine ha tractat d'una forma marginal i molt primitiva la prehistòria per ser un període poc conegut. Les peŀlícules més rigoroses són les que s'han vist en l'exposició del museu. És un tema de cultura, d’educació i desconeixement d'esta època. Les peŀlícules de l'edat del ferro dels Estats Units sí que han ajudat a conéixer-la.
Encara que hi haja 30.000 anys d'història de la humanitat, hi ha molt poques peŀlícules de l'època. Hi ha poques i són de ficció, entranyables, però poc serioses des del punt de vista científic.
Són els científics els que s'estan acostant al cine, i no al revés, i a ells devem la possibilitat de conéixer millor este període i que la gent tinga un major interés per conéixer la prehistòria.
¿Els cineastes tenen més presents les noves tecnologies que els orígens del cine?
El problema és que este període té poca documentació, pocs textos, i els cineastes han de treballar amb fets poc demostrats. Per això és difícil que miren cap estos orígens.
¿Què destaca del resultat del seu estudi?
El que més destaque de les meues investigacions és que l'art ens conta mites, somnis i creences que vénen des del paleolític, que, encara que pensàvem que era fix, era en moviment. El resultat és que des de l'home prehistòric està tot inventat. Des dels orígens va haver-hi so amb un primer disc que generava música o el foc que mostrava el seu moviment, i açò s’ha constituït com el principi de la narració audiovisual.
(En Diputv: http://bit.ly/Yr2cwu)
