El festival València Negra i el MuVIM exhibixen a València l'exposició fotogràfica «Weegee the Famous», composta per noranta-cinc imatges de grans mides que resumixen el treball que este pioner del fotoperiodisme desenvolupà en els anys 30 i 40 del segle XX en la ciutat de Nova York.

 

La mostra, comissariada per Silvia Oviaño, de Caravan Cultura, consta de noranta-cinc fotografies procedents de la coŀlecció privada del copista de Weegee, Sid Kaplan. L'exposició arriba a València gràcies a l'acord a què han arribat el MuVIM i Caravan Cultura.

 

«Weegee the Famous», exposada en el vestíbul del MuVIM fins al 31 d'agost, s’ha obert al públic este matí. Han acudit a l'acte la diputada de Cultura de la Diputació de València, Maria Jesús Puchalt, el director del MuVIM, Francisco Molina, el director de Comunicació de València Negra, Bernardo Carrión, i la comissària de l'exposició, Sílvia Oviaño.

 

Molina ha anunciat que la Diputació de València «continuarà recolzant al festival València l'any que ve», i ha destacat que la coŀlaboració, iniciada des de la primera edició, ha sigut en dos àmbits: literari i expositiu». En el primer àmbit de participació, la institució provincial creà el Premi València de noveŀla negra, que en els seus tres anys de vida ha distingit les obres de Manuel Barea, Juan Ramón Biedma i Antonio Gómez Ros.

 

Tal com ha assenyalat el director de Comunicació de València Negra, Bernardo Carrión, «el festival ha anat creixent de nivell en els seus tres anys i estem orgulls de portar la mostra d'este gran personatge». Sobre l'antropònim empleat pel fotògraf, hi ha diverses teories, entre les quals Carrión ha citat que en els seus anys de joventut treballà en un llavador de cotxes i potser el seu nom aŀludisca al so del parabrisa quan es neteja.

 

Una altra teoria, llançada en este cas per la comissària Sílvia Oviaño, és l'afició de Weegee per l'espiritisme i pel joc de l'Ouija, la pronunciació de la qual es pareix al nom triat pel personatge.

 

Oviaño ha qualificat Wegee de «cronista de fotografia. Weegee li prengué el pols a la ciutat», ha dit Oviaño, i ha explicat que va ser un dels precursors de la immediatesa periodística en instaŀlar en el seu vehicle un laboratori de revelat i un receptor per a escoltar l'emissora de la policia.

 

Esta circumstància li permetia arribar als llocs dels successos, inclús abans que la policia, i «el seu gust per l'estètica» el duia a retocar les escenes dels crims. «Movia cadàvers quan li pareixia convenient» —ha destacat la comissària de l'exposició.

 

Segons Oviaño, «Weegee tenia un sentit de l'art desenvolupat, i a vegades es permetia modificar l'escena del crim abans de l'arribada de la policia per a aconseguir una composició millor en les fotografies. Una altra de les seues màximes era contextualitzar les imatges que servien de decorat a l'escena del crim, i preferia prendre una fotografia llunyana que permetera observar l'entorn abans que un primer pla d'un cos ensanguinat».

 

Un cotxe equipat amb ràdio i laboratori

Weegee va arribar a Nova York com Arthur Fellig el 1909. Tenia 10 anys i era fill d'emigrants procedents de Galítsia (Imperi Austrohongarés). Va exercir d'aprenent de fotògraf en els carrers del Lower East Side fins que el 1923 va començar a treballar en el laboratori ACME Newspictures. Dotze anys després va començar la seua carrera com a fotògraf independent i el 1938 aconseguí permís per a instaŀlar en sa casa i en el seu cotxe una emissora que li permetia escoltar la freqüència de la policia. També adaptà el maleter del seu vehicle per a convertir-lo en un laboratori de revelat i positivació.Amb tot eixe equipament aconseguia arribar abans que ningú a l'escena del crim i eixir d'allí amb còpies en positiu, segellades per darrere amb la llegenda «Weegee the Famous», que venia als diaris i agències més importants de Nova York i els Estats Units.

 

«Des de mitjanit fins a l'una, escoltava totes els avisos que es feien sobre voyeurs en els terrats i en les escales d'incendis de les habitacions d'infermeres; d'una a dos, dels que es resistien a deixar les darreres tendes de delicatessen obertes; de dos a tres, d’accidents de cotxe i incendis. A les quatre tancaven els bars i els xics estaven alegres per les begudes. Els cambrers cridaven «estem tancant!», però els clients es negaven a eixir. Els xics de blau els escortaven fins a l'eixida i després entraven ells per a prendre algunes copes a fosques en les habitacions de darrere. Després, de quatre a cinc, venien els avisos per robatoris i trencament d'aparadors». Açò solia explicar Weegee quan algú li preguntava com transcorria la seua jornada laboral.També gallejava sobre la importància dels seus retrats: «Encara que figure entre els enemics públics número u de la llista del FBI, cap malfactor aconseguix la seua consagració fins que jo l’haja fotografiat».

 

De Nova York a Hollywood

Durant la dècada dels 40 del segle XX, el seu prestigi va engrandir. El 1941, la Photo League de Nova York organitzà la primera exposició amb el títol «Murder is my business», i el 1943 el MOMA adquirix cinc fotografies seues per a la mostra «Action photography». El 1945 publica el seu primer llibre, Naked city, al qual seguix un any després Weegee's people. A finals del 1948 es muda a Hollywood, on Naked city es convertix en una peŀlícula i produïx el seu primer documental, Weegee's New York.Fruit de la seua estada en el bressol del cine és el llibre Naked Hollywood. A finals dels 50, Weegee és ja un artista famós que recorre el món donant conferències. Morí a Nova York en 1968.

 

L'obra de Weegee, que va ser donada per la seua viuda a l'International Center of Photography de Nova York, es troba en la coŀlecció de nombrosos museus de tot el món i ha servit d'inspiració a molts artistes, com Diane Arbus, Andy Warhol o Stanley Kubrick. No només inclou escenes de successos, sinó també instantànies que testifiquen la forma de vida dels habitants de la Gran Illa en activitats de festa: en el cine, en el teatre, en bars i  tot tipus de locals, molts d'ells marginals.També el cine s'ha sentit atret per les seues imatges i la seua vida; Howard Franklin dirigí el 1992 The public eye (L’ull públic), una peŀlícula basada en este personatge protagonitzada per Joe Pesci.

 

Una mirada molt personal

En el temps en què en el món de la premsa encara es valorava la primícia i l'exclusiva, Weegee va aconseguir sorprendre una infinitat de vegades amb les seues fotografies descarnades preses pocs segons després d'haver ocorregut l’esdeveniment. Les seues imatges, directes, sorprenents i amb una mirada molt personal, varen captar moments dramàtics dels novaiorquesos. Per a  rebaixar el seu realisme descarnat, solia treballar en el laboratori amb una iŀluminació lateral que ell mateix va anomenar «estil Rembrandt».

 

Nota important: Es comunica als mitjans que s'autoritzarà l'ús de les imatges adjuntes a esta nota només per a iŀlustrar informacions referents a l'exposició o sobre les activitats del MuVIM i del festival València Negra.Així mateix, totes les imatges publicades han d'anar firmades: © Weegee-Caravan.