Així comença la festa de Sant Gil, entonant el cant tradicional que, de generació en generació, transmeten els pares als fills per a, a continuació, assistir a una processó multitudinària en què els xiquets, majoritàriament, carreguen les creus, els rams, i, en els últims anys, elaborades figures que representen imatges d'animals, objectes, etc., totes elles fetes amb el fenoll arreplegat pels habitants d'Énguera. De tot això, el dia 1 de setembre, diumenge, a partir de les 10 hores, enfront de l'ajuntament, disfrutaran els enguerins, les enguerines i els visitants.

 

Durant diversos dies, tant joves com adults, carreguen —ja siga a coll, en carros, inclús en la part de darrere de la bicicleta—, manolls de fenoll amb què després elaboraran les creus o els rams de la festa. Es recorren els camins i ribassos, vores de la carretera, buscant i arreplegant el preat fenoll, com es diu en valencià.

 

Esta planta s'utilitzava ja en temps remots per romans i àrabs, amb fins medicinals, ateses les seues propietats aperitives, estomacals i diürètiques. El fruit de la planta s'ha utilitzat, de vegades, en l'elaboració de distintes begudes anisades. De fet, quan la festa acaba, els rams de fenoll es porten a les cases on, si és necessari, una volta sec, es poden preparar infusions amb què alleujar els temuts flats. Amb interés i laboriositat, els majors ajuden els xiquets a confeccionar el ram en qüestió, adornant-lo amb paperets de colors, banderetes o flors.

 

Els adolescents opten per fer manolls grans i pesats, que cada any superen, com en un “Rècord Guiness”, la grandària i longitud de l'anterior. Els xiquets de bolquers i xiquets de poca edat són partícips de la festa, perquè els pares creen per a ells xicotets rams o creus, amb les degudes proteccions per a evitar punxades o lesions lleus. 

 

L'enrenou que es forma eixe dia és, precisament, la competència en qui porta el ram més adornat, gran o original. El dia 1 de setembre, la població participant es reunix a les portes de l'Església Parroquial de Sant Miquel Arcàngel per a rebre la benedicció per part del rector, mentres els xiquets i la resta d'assistents alcen els seus rams per a rebre l'aigua beneïda i, a continuació, anar en processó fins al convent, on finalitza l'acte amb l'entrega de premis als millors treballs.

 

Orígens de la festa

 

Els orígens d'esta festa immemorial són un poc inexactes, a pesar que en 1862 la revista El Museu Universal li dedicà un bell gravat en què es reproduïx la benedicció del fenoll en la vila d'Énguera. En ell es pot veure plasmada, fidelment, la fatxada de l'església arxiprestal enguereta i un nombrós grup de xiquets i majors, amb els seus manolls, esperant i rebent la benedicció sacerdotal.

 

L'1 de setembre de 1881 es beneïx i presidix per primera vegada la festa de Sant Gil, una xicoteta imatge del sant abat, tallada en fusta, eixida de la gúbia infantil d'un artista que arribaria lluny en el seu art i seria escultor, pintor i mestre d'altres joves artistes: Isidoro Garnelo Fillol, que als 14 anys i residint a València, va voler obsequiar els enguerins amb aquella figura de sant Gil (segons es pot llegir en la revista Enguera del 1967). Anys més tard, ja desapareguda, seria substituïda per la imatge que va regalar el xiquet Paris Palop Jorge, en 1960. Pedro Sucías, en els seus Apuntes históricos de la villa de Enguera —manuscrit datat en 1908—, apuntava el següent: «Costum tan inveterat no sabem d'on és el seu origen, però és  veritat que en ritual romà es troba, entre altres fórmules, la benedicció del fenoll».

 

 D'altra banda, la festa coincidix amb la represa de les tasques escolars, servint, al seu torn, de colofó a les vacacions estivals i, també, en l'actualitat, posa fi a l'Estiu Cultural que cada any se celebra a Énguera.

 

Santiago Arévalo, alcalde d’Ènguera: «Esta festa fa d’esta vila un poble fidel a les seues tradicions

 

 L'alcalde d'Enguera, Santiago Arévalo, ha manifestat que «no recorde un inici escolar sense haver assistit abans a la festa de Sant Gil. Esta tradició pròpia i única d'Énguera, també única a nivell mundial, fa d'esta vila un poble fidel a les seues tradicions; enmig d'un ambient pur, serrà i, com no, actual… Ja que la festa s'ha adaptat als nostres dies, fent brollar de la imaginació dels nostres ciutadans noves formes per als típics rams i creus antics».

 

«És projecte futur d'esta Alcaldia, començant a donar els seus passos este pròxim dia 1 de setembre, exposar els rams, les creus o les figures guanyadores d'enguany i els següents en la Casa de la Cultura, perquè tots puguen contemplar l'aroma i la bellesa de les obres; creant així una futura exposició de la festa de Sant Gil amb fotografies i documentació d'una tradició tan singular i exclusiva».

 

 Després de la processó, la Cooperativa del Campo obsequia els assistents amb entrepans amb oli d'oliva verge elaborat per la pròpia cooperativa, que gaudix d'un gran prestigi comercial. Igualment, al llarg del matí, el Club de Bolilleras d'Énguera realitzen un taller de boixets i ensenyen a tots aquells que ho desitgen.

 

El Patronat Provincial de Turisme impulsa la festa

 

El fullet de la Festa de Sant Gil, editat pel Patronat Provincial de Turisme, compta amb una introducció del festeig, el pla i el programa, els telèfons d'interés de la localitat i una selecció dels comerços, restaurants i allotjaments de la zona.

 A més, des de la Diputació de València es col·labora en la promoció de l'esdeveniment mitjançant el seu portal www.valenciaterraimar.org i els seus distints perfils en les xarxes socials.

 

Sant Gil

 

Sant Gil (‘el protegit’ o ‘defensat’, en llatí; o ‘cabrit’ en grec), ermità, se seuposa que era d’origen grec, que va viure entre els segles VI i VII. Algunes llegendes el consideraven un ric hereu que, arran d’un pelegrinatge a Roma, emigrà a Marsella, i s’establí com a anacoreta, en un bosc, en la desembocadura del riu Roine, i es va fer religiós a Arles.

 

Posteriorment, es retirà a un bosc no lluny de Nimes, i allí va viure com a ermità fins que va fundar un monestir, hui Saint-Gilles-du-Gard, famosa etapa en els camins de Santiago i Roma, dels qual va ser abat. Se li atribuïxen fets i miracles, alguns d’inesborrable bellesa, com ara el de la cérvola perseguida per caçadors, la qual protegix a costa de ser ferit ell mateix; o el dels tres lliris que florixen en un erm, dissipant els seus dubtes a l’entorn de la virginitat perpètua de Maria.

 

Se’l va anomenar l’advocat dels pecadors, perquè es deia que era l’únic sant que es podia invocar amb la certesa del perdó dels pecats, sempre que el pecador se’n penedira i vegera propòsit d’esmena.

 

El cert és que sant Gil era un sant comprensiu i misericordiós, protector de pobres i tolits, fins i tot dels arquers per haver sigut ferit amb una fletxa. Defensor de la por, les mares l’invocaven per a véncer el temor nocturn dels seus fills, com també per a malalties com ara el càncer o l’epilèpsia, anomenada «mal de sant Gil».

 

Arribà a ser un dels sants més populars, moltes esglésises d’Europa tenen el seu nom, sobretot a França, i fins i tot algunes a Anglaterra, Escòcia, Àustria i la Cracòvia polonesa. Se’l representa com un anacoreta amb diversos atributs: la cérvola, el lliri, la fletxa clavada i un missatge celeste en una filactèria per haver descobert un pecat ocult del rei Carles i haver-li’l fet confessar.

 

 Els xiquets i les  xiquetes que acudixen als tallers d'animació infantil durant els matins del mes d'agost també col·laboraran amb la festa fent senzills treballs elaborats per ells mateixos amb l'ajuda dels monitors becaris de la Diputació.