L'activitat investigadora de la Diputació Provincial de València, que va començar oficialment l'any 1927, contínua sense interrupció fins ara, tant des del Museu de Prehistòria com en la seua Secció d'Estudis Arqueològics Valencians (SEAV), estudiant científicament els jaciments arqueològics valencians, després dels corresponents treballs d'excavació, així com els materials que s'hi obtenen i que en realitat són els documents que permeten la realització dels estudis.

 

Eixos materials, a més d'estudi, exigixen treballs previs de neteja (atés que generalment apareixen en el subsòl coberts de terra i, generalment, amb adherències calcítiques que porten les aigües al dissoldre les roques i les terres calcàries —tan abundants en la nostra Comunitat—), de consolidació i restauració subsegüents.

 

Els fruits de Carmoixén

Els últims treballs s'han realitzat sobre materials procedents de les excavacions de la Secció d'Estudis Arqueològics Valencians a la ciutat ibèrica de Carmoixén, en terme de Moixent, un terme en el qual la direcció de la SEAV dugué a terme la major part dels treballs que permeteren, a la Bastida, el gran poblat ibèric destruït en el segle IV abans de Crist, de convertir-se en el gran museu arqueològic i lliçó permanent d'història que és hui.

 

Carmoixén, el cementeri ibèric del qual (necròpolis) ha proporcionat materials singulars de l'etapa orientalitzant de l'escultura ibèrica, que aporta dades de primeríssima mà per a suposar la destrucció massiva de monuments funeraris en la primera revolució social que registra la nostra història, deu registrar també en el seu urbanisme rastres d’aquell moviment i, també i necessàriament, l'evolució cronològico-cultural obtinguda en la necròpoli.

 

Les excavacions dutes a terme per la SEAV en esta ciutat així ho han constatat i les excavacions de l'any passat van posar al descobert trames urbanes de dues ciutats superposades i la possibilitat d'una tercera més profunda.

 

Els materials també confirmen les cronologies de la necròpolis però, a més, permeten recuperar materials arqueològics singulars, sent-ne el més espectacular la trobada de tres àmfores d'adscripció feno-púnica amb datacions en procés d’estudi actualment però que fluctuen entre els segles IV i III a.C.

 

Primera àmfora restaurada

Una de les tres peces ha sigut restaurada hàbilment per l'equip que col·labora amb la SEAV, format per Miquel Herrero Cortell, Clara Zanón Pastor, Nemesi Jiménez Jiménez i Laura Egido Alcaid, amb estudis suficients en la matèria, titulació adequada i l'especialització precisa.

 

La peça ara restaurada i recomposta és una àmfora destinada probablement a contindre saladures i es correspon amb la tipologia T.8.2.1.1 de J. Ramón, encara que pogué contindre altres productes, com vi o oli.Es va trobar completa encara que clevillada pel pes de les terres, la qual cosa ha requerit un bon esforç per a eliminar sals i carbonats i permetre el seu ajust perfecte. Té forma cilíndrica amb base apuntada i eixamplament en la part pròxima a esta (en el seu terç inferior) i dos anses de forma semicircular prop de la vora allargada i lleugerament exvasada a l'exterior.

Les excavacions del SEAV

Les excavacions arqueològiques que el SEAV de la Diputació de València dut a terme a la ciutat ibèrica de Carmoixén, situada en el terme de Moixent (València), van donar nous fruits en la campanya de 2012 en què es van trobar les primeres mostres de la seua trama urbana.

 

Des del començament de segle XX és conegut este paratge per haver-s’hi trobat un dels més famosos tresors de plata d'època bàrquida i, des de començament dels anys setanta, per les escultures en pedra d'època orientalitzant, segles VI i V abans de Crist, que va realitzar la direcció del SEAV de la Diputació Provincial.

 

En esta necròpolis es van soterrar els habitants més benestants del Castellaret, per això l'interés de la Diputació de València a adquirir el poblat i la necròpolis, per tractar-se d’un dels conjunts més importants del món ibèric.

 

Fins al moment no havia sigut possible la seua localització. L'excavació en profunditat i en extensió havia permés arreplegar quantitats ingents de ceràmica ibèrica i d'importació grega dels segles VI al I abans de Crist, però entre terres probablement lliscades pel vessant.

 

El primer recinte murallat

En esta campanya ja s'ha trobat el primer recinte emmurallat, amb tres llenços de pedra seca en el primer nivell, un dels quals forma mitgera amb un segon recinte.

 

Amb més d'un metre d'alçada de sòcol, la resta s'alçava fins a la sostrada amb atovons, amb restes clares d’estos. S'ha datat en el segle III-II abans de Crist.

 

Un tercer nivell conté una nova trama urbana, davall de la primera —naturalment—, i datada, provisionalment, en els segles IV i V; dues àmfores d'adscripció greco-púnica, més ceràmiques àtiques de figures roges i negres que ens remeten als segles IV i V.