La Beneficència clausura el cicle sobre l’Himàlaia amb una xarrada sobre la llegenda del Ieti
El Museu Valencià d’Etnologia finalitza el cicle de conferències i concerts dedicats a l’exposició temporal «Himàlaia. Visions de l’alteritat a les col•leccions del MEN», demà dijous, 16 d’octubre, amb la conferència «El Ieti, llegenda i realitat», a càrrec de Vicente Urios, director del grup d’Investigació Zoologia de Vertebrats de la Universitat d’Alacant.
¿Quina part hi ha de llegenda i de realitat sobre el Ieti o abominable home de les neus? Vicente Urios respondrà a la pregunta després d’analitzar els coneixements actuals i l’última expedició feta a l’Himàlaia per a obtindre dades pròpies sobre este fenomen, percebut com un King Kong tibetà, una espècie d’home de Neandertal o el graó perdut en la genealogia de la humanitat.
Històries de xerpes
La llegenda va ser exportada als països occidentals a partir dels anys vint, de la mà dels alpinistes que tornaven de l’Himàlaia i que repetien les històries que els havien comptat els xerpes i altres habitants de les valls muntanyoses de la zona.
La conferència «El Ieti, llegenda i realitat» serà a la vesprada, a les 19:30, en la sala Alfons el Magnànim, en el Centre Cultural La Beneficència. L’entrada és gratuïta fins a completar l’aforament.
Aforament complet en els concerts i en les conferències
El Cicle d’activitats que el Museu Valencià d’Etnologia ha fet entorn de l’Himàlaia ha registrat un gran èxit d’assistència en totes les seues conferències i concerts. En total, més de cinc-centes persones han participat en les xarrades de l’escriptor Gabi Martínez, el conservador Jorge Cruz sobre el còmic Tintín en el Tibet, i especialment l’aforament complet dels dos únics concerts a Espanya del pianista suís Dominique Barthassat i el mestre de ioga Cosmin S. Iancu.
La composició de Barthassat —que es pot escoltar en l’última sala de l’exposició— evoca en quatre moviments i setze paisatges, un viatge imaginari des de les planes del Ganges fins als pics de l’Himàlaia. En contrapunt a la música apareix una coreografia creada pel mestre de ioga Cosmin S. Iancu, amb diferents postures de ioga —Asanas— que genera un univers estètic singular, entre la tradició, l’arquetip i la contemporaneïtat.