Que a una xiqueta li diguen que no pot practicar l'esport que li agrada i que practiquen sense problemes els xiquets de la seua edat “és brutal”. En aquesta reflexió coincideixen clubs, institucions públiques, jugadores, árbitras, periodistes, patrocinadors i la pròpia Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana, que prepara un programa de nom ‘Valenta’ amb el qual pretén contribuir a l'imparable creixement del futbol femení.

 

A elles no els agrada parlar de futbol femení, doncs l'esport que practiquen és el mateix al que juguen els xics. Bastaria amb nomenar-ho futbol, encara que accepten el matís per a seguir avançant en la visibilitat que necessita la dona en un esport tradicionalment d'homes. De la mateixa manera que escolten amb resignació que no juguen tan mal, entre un mar de tòpics. Tot per no desfer un camí que condueix a la igualtat d'oportunitats; al fet que les xiquetes puguen gaudir del futbol com els xiquets, sense necessitat de jugar amb gent que els doblega l'edat o realitzar llargs viatges per a competir els caps de setmana.

 

Aquestes són algunes de les conclusions del primer debat global que aborda els reptes del futbol femení, en el qual ha col·laborat la Diputació de València a través de l'àrea de Joventut, Esports i Igualtat que dirigeix Isabel García. La diputada, que fuig del concepte mercantilista de l'esport, aposta pel suport institucional al futbol base i femení, i insta als clubs a tirar la resta per a resoldre el problema de la falta de visibilitat en el qual coincideixen totes les parts. “És tasca seua atraure a més gent als camps per a seguir creixent”, apunta García.

 

El futbol femení viu la seua particular eclosió després d'una llarga travessia pel desert. La creació de l'Associació de Clubs de Futbol Femení, l'entrada d'Iberdrola com a patrocinador oficial de la Lliga i l'interès de les televisions, que han disparat les audiències i han portat el futbol femení als grans estadis de la geografia nacional, han propiciat un important creixement de llicències i també que les xiquetes tinguen referents futbolístics tant masculins com a femenins. Però aqueixa irrupció en l'imaginari futbolero de les Mari Paz, Charlyn Corral o Sandra Paños ha de portar aparellada una consolidació de les escoles com a base de l'esport en Igualtat i un augment de l'assistència als partits, que no està d'acord amb l'enlairament de les audiències televisives.

 

Un somni complit

 

 

Alguna cosa s'ha aconseguit ja en aquest repte del futbol igualitari, i és que les xiquetes que antany renunciaven al seu somni per falta d'oportunitats i es refugiaven en altres disciplines esportives, que sí els obrien les portes, disposen avui d'escoles i clubs que aposten per elles des de la base. El CFF Marítim és un exemple, amb més d'una dècada “donant resposta a una demanda real, com és que les xiquetes volien jugar al futbol”. Ho diu Sonia Torres, presidenta del club i amfitriona del debat moderat pel periodista Paco Polit, de Esport Base.

 

“Em dol molt que una xiqueta es quede sense jugar al futbol”, confessa Sonia, que actualment té la seua escola al màxim de capacitat i adverteix de les seues intencions: “les xiques hem vingut per a quedar-nos; un partit de futbol femení no és alguna cosa exòtic”. Una realitat que no va tenir la sort de conèixer Zulema Díaz, avui jugadora del CFF Marítim, quan era una xiqueta. “De xicoteta sempre tenia una pilota entre els peus, però era molt difícil trobar un club que et deixara jugar. Em vaig veure obligada a triar un altre esport i després de diversos anys col·leccionant colps en la Selecció Espanyola de Taekwondo vaig decidir deixar-ho i jugar al futbol. Vaig debutar amb 24 anys”, relata Zule, que també entrena a les xiquetes del Marítim.

 

El cas de Vic Lluch, capitana de l'Aldaia, no és molt diferent. Vic va recórrer el món del karate, la natació, el tennis i fins a l'hoquei, abans de poder-se acostar al seu esport favorit a través del amateur i el futbol sala. “Mentre els xics jugaven en un radi de 30 quilòmetres, nosaltres havíem de pagar-nos els autobusos per a fer desplaçaments molt més llargs”, recorda la capitana de l'Aldaia, que celebra el salt que ha donat el futbol femení sense oblidar que “la casa s'ha construït per la teulada i no cal descurar la base treballant amb totes les xiquetes que volen jugar al futbol”.

 

També les árbitras van aportar les seues experiències en aquesta trobada global. Rita Cabañero i Ainhoa Remón són dos referents de l'arbitratge als seus 25 i 21 anys respectivament. Rita no ho va tenir fàcil per a convèncer als seus pares i apuntar-se a un curs d'arbitratge. Ainhoa va començar a jugar a futbol amb 4 anys i a arbitrar amb 11; deu anys després és tota una veterana que ha arribat a l'elit. Rita destaca el treball psicològic i la personalitat per a seguir creixent. Ainhoa valora la implicació del Comitè d'Àrbitres en la seua formació i una creixent professionalització i té molt clar el camí: “si no gaudeixes amb el que feixos, deixa-ho”.

 

Qüestió de passió

 

El principal motor del futbol femení és la passió dels qui ho mouen. Ho explica Marina Gassent, exjugadora i coordinadora del València CF Femení: “Els que treballem amb les xiques ho fem de forma vocacional, per passió i no tant per un salari. Portem anys lluitant pel futbol femení i encara que encara ens falta visibilitat hem avançat molt en recursos econòmics, materials i instal·lacions”. Marina agraeix la independència de la qual disposen en la gestió del VCF Femení i insisteix: “som més professionals però amb la mateixa passió”.

 

En la mateixa línia s'expressa el responsable de la pedrera del Llevant UD, Ximo Requena. “Volem que les jugadores tinguen una formació integral i gaudisquen, però també que la presència de la dona en el futbol no es quede en una moda”. Per a açò demana no infravalorar el treball de les escoles i normalitzar les diferències entre xics i xiques perquè “tot és futbol”.

 

Molt s'ha avançat des del naixement d'aquell València Femení en el Col·legi Alemany, al que seguien familiars i amics en el camp de Beniferri. Avui un derbi femení a Mestalla compta amb 25.000 espectadors, la televisió retransmet partits de la Lliga Iberdrola i els clubs valencians són els que més jugadores aporten a la Selecció malgrat no ser la federació territorial amb més llicències, però queden molts reptes per abordar. Entre ells, animar als homes a veure més partits de dones; visibilizar més el futbol femení en els barris i les xarxes socials i que els mitjans aposten per una major difusió perquè l'increment de les audiències es faça extensible a l'assistència als camps.