En les pistes de l’Estadi del Túria, el C.A. València Terra i Mar va iniciar dilluns passat la temporada 2012-2013 amb un nombre superior als 700 alumnes, un nou rècord d’inscripcions en el club valencià.

 

La fotografia de grup, amb gran part de l’alumnat assentat en les grades de les pistes del vell llit del Túria, resultava una mostra excepcional del treball realitzat en els últims anys per este club valencià, el més llorejat d’Espanya.

 

El president i director esportiu del C.A. València Terra i Mar, es mostrava molt satisfet: «Hem consolidat la nostra escola, tenim els fonaments per a oferir un planter de futur a l’atletisme, però principalment som conscients del nostre compromís no sols esportiu, sinó també pedagògic».

 

Els alumnes entren en l’escola des dels 5 anys i supervisa la seua evolució un equip d’entrenadors titulats de primer nivell. «Ens hem reforçat amb un planter d’entrenadors de primera magnitud, buscant que després de les diferents etapes adaptades al seu creixement, en arribar als 13 anys, se’ls oferisca una especialització. Entrenadors com Niurka Montalvo, Martina de la Puente, Marta Fernández de Castro, Elena Córcoles, Tacko Diouf, José Antonio Redolat, Rafael Blanquer Jr., o Carlos Blázquez són tots uns referents per a esta especialització segons les possibilitats de cada atleta», assegurava Blanquer. Junt amb ells la nòmina d’entrenadors, encara que menys coneguts, és igualment de verdader luxe: Arantxa Iglesias, Ester Ramón, Mª José Serra, Isabel Varela, Noel Arjona, Carlos Durán, Miguel Expósito, Javier Ginés o Vicente Villalba.

  

Un projecte de 2002 amb a penes 60 alumnes

 

Per la seua banda el director de l’Escola, Manuel Arnás, veu com un projecte que va iniciar fa més de 10 anys amb a penes 60 alumnes, ha crescut exponencialment fins a l’astronòmica xifra de 718 alumnes en la present temporada, incloent quasi 200 d’ells en la denominada Escola de Pares.

 

«El nombre aconseguit és tot un rècord, però no per això escatimarem esforços en la qualitat de la nostra ensenyança. El nostre objectiu és formar atletes d’elit per al nostre primer equip, però primer està la labor social que suposa fer créixer els nostres alumnes practicant esport», Manuel Arnás se sent especialment orgullós de l’equip d’entrenadors que té al seu càrrec i, sense voler ser pedant, afirma amb un cert rubor «alguna cosa haurem d’estar fent bé quan sense a penes publicitat, l’escola creix cada any pel simple boca a boca de pares i alumnes».

 

Homenatge a un campió de la Factoria el Túria

 

Rafael Blanquer i Manuel Arnás, president i director de l’Escola del C.A. València Terra i Mar, es van assentar junt amb els alumnes amb un invitat especial entre ambdós, un alumne del qual se senten especialment orgullosos, i que anunciava feia a penes uns dies el seu adéu definitiu a l’atletisme: Iván Mocholí Calabuig.

 

Mocholí s’assentava en el centre d’una escola que corejava a l’uníson el seu nom en senyal de respecte i admiració a un atleta que, com ells, va iniciar els seus primers passos en l’atletisme en l’escola valenciana.

 

Tretze anys després, i dotze vegades Campió d’Espanya absolut entre les distàncies de 60, 100 i 200 metres llisos, Iván penjava les sabatilles i era reconegut com un heroi en la pista que el va veure veure nàixer com a atleta.

 

Blanquer es desfeia en elogis davant del seu pupil i amb l’afecte de veure complida una missió declarava: «Iván és un exemple que s’ha de seguir per tots. Un se sent orgullós de veure nàixer en la nostra escola un atleta que ha disputat un campionat del món, campionats d’Europa, que és dotze vegades campió d’Espanya, i que tot això ho va fer compaginant la seua condició d’atleta d’elit amb els seus estudis, forjant-se no sols com un gran atleta, sinó com una gran persona».

 

Per a Manuel Arnás és tot el que ha dit Blanquer i molt més. Arnás, qui seria el seu primer mentor en l’escola valencianista, recorda amb simpatia el jove Iván que va conéixer sense a penes nocions d’atletisme: «Evitava córrer a límit per fer-li vergonya superar companys majors que ell. No hi ha paraules per a definir-lo, si com a atleta estan els seus grans mèrits obtinguts, com a persona supera amb escreix la major de les medalles possibles que es puga aconseguir».

 

En l’atletisme no hi ha costum d’elevar camisetes a l’alt del pavelló, però de segur que si així fora, en les pistes del Túria ja onejaria la camiseta d’Iván Mocholí com a exemple que s’ha de seguir per cada un dels que en ella donen les seues primeres camallades.