Vicente Arcón, tio de la dona de Francisco Cano i amo del restaurant el Trocadero, que estava en els anys 60 en l’actual plaça de l'Ajuntament, va ser qui va cuinar la paella que Orson Wells es menjà en l'esplanada de la plaça de bous de València abans que començara la correguda de torn.«Allò va ser un espectacle, rodejat de tafaners i d'amics», recorda a males penes el nonagenari fotògraf, l'amistat del qual amb Wells anà més enllà de deixar-li fotografiar-lo, igual que moltes altres grans figures de la societat espanyola i internacional.

L'exposició «Mites d'una Espanya en blanc i negre», que s'inaugura el dimecres a les 7 de la vesprada en l'Aula de la Cultura de la Fundación Cajamurcia i que ha promogut el Museu Taurí de la Diputació de València, mostra una selecció dirigida per José Romeu de les fotos que Canito ha fet als personatges més populars de les últimes dècades al voltant del món taurí.

«Ava Gadner, Sofia Loren, Lola Flores i Manolo Caracol, Orson Wells, Hemingway, Franco, Manolete, Gary Cooper i els Dominguines i Ordoñez són alguns dels personatges més coneguts que he fotografiat» conta Francisco Cano.

El centenari fotògraf comenta amb total claredat que «sóc alacantí, però a València i a Sevilla és on millor ho he passat i on millors fotos he fet, tot i que he recorregut mig món. He estat a Veneçuela, Mèxic, Alemanya…»

Amb el senyor Antonio Urquijo va tindre experiències, que recorda amb molt d'afecte, en el celler de sa casa, on varen compartir bones estones. Cada festa que donaven el cridaven només a ell perquè el tenien com al seu fotògraf de confiança i li donaren a guanyar molts diners.

«En la meua vida ho he passat molt bé, perquè era molt amic de Belmonte, del Gallo, de totes les figures del toreig. Sóc un pobre diable, no tinc diners, sóc un treballador, però per a mi l'orgull més gran és haver tingut eixes amistats, que on anaven s'alçaven i em deien “vine, Canito” i em deixaven un lloc per a mi» —comenta el fotògraf.

Parlant del secret de les seues amistats i la seua popularitat, revela que «altres no han tingut tanta sort perquè han parlat molt, però Cano és sord, mut i cec, i això és el més bonic. Quan m'han preguntat sempre he dit que no em recordava i així quedava millor».

Una altra anècdota que recorda és sobre Manolete, que està molt present en la seua vida. «Manolete estava en el Palace amb el seu cosí germà, Rafael Sánchez, Cantinflas, qui li va dir “Manolo, què bé s'està parlant poc”, i Manolete li va contestar “millor s’està callat”.I jo, ara, quan em donen premis, em recorde d'ell i dic que jo parle molt poc i cite la seua frase» —diu Cano.

Este torero fotògraf recorda que s'ha criat amb Manolete, amb Luis Miguel Dominguín, amb tots els germans Ordóñez, amb Julio Aparicio, etc.

Entre altres records, salta a la memòria la història d'El Litri: «La nóvia de Manolete anava a la perruqueria dels pares de Julio Aparicio i li regalà una crossa al Litri, que torejà així amb mi i amb Julián Marín.Va fer molts diners i es retirà, però és molt bona persona».

 

Els començaments de la seua carrera

«Mon pare treballava en un balneari i la primera cosa que vaig fer va ser ser professor de natació. Fins que un dia un tio em pegà una palissa i quan sabí que era el campió de Llevant de boxa em vaig apuntar a Alacant al gimnàs on anava ell. Llavors jo sempre li demanava a l'entrenador fer guants amb qui li donà la palissa i quan podia li pegava i li demanava perdó, fins que al final li vaig dir que totes eixes eren a compte de totes les que li havia donat ell abans en el balneari».Així explica Paco Cano la seua joventut.
Quan portava dos anys preparant-se per a anar a boxejar a Barcelona, son pare li digué que no tornara si no era amb el cinturó de campió, i decidí no anar.

«Mon pare era torero a Alacant i amb tretze anyets comencí i fui torero professional perquè el carnet me’l va donar Marcial Aranda, que no és poc» —diu amb gran satisfacció Cano.

Quan va acabar la guerra, Aranda va agafar les 300 vaques que se salvaren i jo vaig anar a temptar-les amb un banderiller que es deia Pascual Montero. Estiguí torejant fins a l'any 39, quan comencí amb la màquina de fotos fent reportatges a Madrid.Quan preguntaven qui ho havia fet, deien que un torejador de jònecs, i els toreros començaren a demanar-me dotzenes de fotos i vaig vore que ací estava el negoci, no en les 39 corregudes de jònecs que toregí» —relata el fotògraf.

 

La mort del seu amic Manolete

«La foto que m'ha donat més diners ha sigut la de Manolete, que tinguí la desgràcia de vore’l morir, en l'Hotel Cervantes a Linares. Vaig estar amb ell perquè va tindre disgustos per coses de família i em va preguntar com havia sigut de torero i jo li diguí que molt desmanotat, perquè m'agarraven molt els bous i ell em va aclarir que no m'agarraven per panoli, sinó perquè em quedava quiet. Que una màxima figura del toreig et diga això és molt bonic. No em fa vergonya, però crec que li he plorat més que a mon pare» —diu amb els ulls plens de llàgrimes.

«Quan va morir jo estava amb ell, la quadrilla em digué que isquera de l'habitació i vaig anar a gitar-me. Quan Jesús Palacios, el seu mosso d'espases, em cridà als deu minuts per a dir-me que s'havia mort, isquí i li vaig fer el reportatge. Jo només demane que el que em quede a mi, que el cap no em faça patir» —afirma Cano.

 

Un geni anomenat Hemingway

«Tenia el gust de fer-li fotos a famosos, a premis Nobel. Me n'he anat de festa amb Hemingway a Pamplona, on enmig del carrer paràrem la circulació, i allí em digué que al mes següent era el seu aniversari i el de Carmina Ordoñez, dona de Dominguín, i que havia d'anar, que ell m'esperaria en l'estació. Els periodistes s’assabentaren de la festa i volien les fotos, però jo no les volguí traure, i Hemingway em donà els diners que m'oferien els periodistes per les fotos, perquè havia sigut fidel i no les havia venudes» —compta amb orgull el càmera valencià.

Francisco Cano acaba dient que «és molt bonic que em facen tants homenatges, però també un poc trist perquè recordes tot el que has passat i el poc que queda. Jo sóc catòlic però no de missa tots els dies, i quan m'alce de matí dic “gràcies, cap”».

El resum de la seua vida, el fa amb poques paraules: «He viscut amb molta gent que m'ha atés, m'ha volgut moltíssim i ara estic esperant que em cride el de dalt».