La Diputació expresa sus condolencias por la muerte del poeta Manel Marí

La Diputació de València expressa el seu condol per la mort del poeta Manel Marí (Eivissa, 1975) i envia el seu suport als familiars i amics de l’autor del poemari ‘Tavernàries’ (2016), guardonat amb el Premi València de poesia que concedeix la Institució Alfons el Magnànim de la corporació provincial.

 

La vicepresidenta de la corporació, Maria Josep Amigó, va visitar ahir el tanatori on hui tindran lloc les exèquies i va transmetre el seu suport a la familia del poeta per la pèrdua d’un referent de les lletres valencianes.

 

La Diputació de València expresa sus condolencias por la muerte del poeta Manel Marí (Ibiza, 1975) y envía su apoyo a los familiares y amigos del autor del poemario ‘Tavernàries’ (2016), galardonado con el Premi València de poesía que otorga la Institución Alfonso el Magnánimo de la corporación provincial.

 

La vicepresidenta de la corporación, Maria Josep Amigó, visitó ayer el tanatorio donde hoy se realizarán las exequias y transmitió su apoyo a la familia del poeta por la pérdida de un referente de las letras valencianas.

 

Manel Marí era una de las plumas más importantes de la poesía actual en lengua catalana y vivía en Alboraia desde hacía tiempo. A sus 42 años, el escritor había publicado 11 poemarios y su obra había recibido diversos reconocimientos como el Premio Mallorca de poesía en 2005 y el Premio Joan Alcover de poesía Ciutat de Palma en 2007.

 

La ceremonia será en el tanatorio municipal a las 17h. A continuación reproducimos ‘Jo sóc la veu’, uno de sus poemas incluido en ‘Tavernàries’ (2016):

 

“Jo sóc la veu que han fet la veu d’uns altres

desteixint balbucejos, remors i altres consignes,

i si em tremola el llavi com li tremola a uns altres

és per haver admès l’eco d’un esperit-diable

que ha corsecat el coll amb tanta i tanta cendra.

 

Sóc la veu i la cendra, i ja m’hi fot

no poder encomanar cap altre encant més alt,

tanmateix puc jurar que encara em vibra amb força

el puny quan s’afaiçona pel nervi i per l’espasme,

vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara

la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,

i mastego encenalls per escopir l’incendi:

jo sóc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se

i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes”.”.